En la música de cambra les sensibilitats pròpies dels intèrprets són indispensables -i han de coincidir- per formalitzar qualsevol conjunció. I en aquest cas de la cel·lista Amparo Lacruz i del pianista Andreu Riera, aquesta circumstància està garantida per diversos elements .


 Procedeixen d'una formació similar, són fruit d'una generació molt forta de la música espanyola, comparteixen conceptes molt dinàmics sobre la interpretació i fan passar el fet musical per l'interior d'ells mateixos.


 Prova d'això és la seva participació conjunta per exemple en el antològic Grup Manón, del qual queden enregistraments memorables del Quartet per a la fi dels temps de Messiaen, obra que anys més tard els va tornar a reunir en un recital al Pati dels Arrayanes de l'Alhambra de Granada en un concert registrat per la televisió ...


 No hi ha duos amb trajectòria formal en el nostre univers musical i aquest cas Lacruz i Riera assenyala un camí d'il·lusió que uneix una formidable tècnica i un gust particular per la musicalitat. Fer arribar, connectar amb l'espectador a partir no només de la tècnica sinó de l'esperit que imprimeix caràcter a cada obra .

 

Jorge de Persia. Crític musical de La Vanguardia (Barcelona)